L’àvia
Eren
cabells negres
Ara tot neu.
Viu
caràcter de ferro.
Ja sense voluntat.
Tenia
formes suaus i rodones.
Carn tendra d’ahir.
Avui
ossos desgastats.
Cos aspre i marcit.
“De la família
sóc la més vella”.
Em diu l’àvia.
I oblida el present.
Recorda
imatges antigues.
Repetició i ulls secs
Tots els altres han mort.
És presonera
d’una cadira de fusta
gastada.
I del pas del temps.
“He perdut la gana”.
Crida esgotada.
Són noranta-cinc.
Anys inacabables.
Vol punt i final.
No hay comentarios:
Publicar un comentario