lunes, 28 de enero de 2008

Viatges i Flors - Flors - Rodoreda


Flor vergonya

“Mentre els pètals es separen de la poncella per fer-se flor, ells se’ls espolsa. No vol ésser flor. No vol que la retratin.”

Flor Orgull

“En un prat és sempre la més alta. Créixer entre l’herba de les llunetes li fa creure’s que és algú. Totes les flors de la pomera es pensa que són germanes seves, flors de llum, i que ella és l’única flor de la terra, filla de l’aigua i del sol. Si el noi més petit de la masia la cull i comença a desfullar-la, es resisteix. El martiri equival a l’antic esquarterament: quatre cavalls, ben lligats un a cada membre, estirant durant hores i hores. Fins que cada cavall arrossegava un membre ple de sang. Si la Flor Orgull mor així, ni piula.”
Foto: José Maria Mellado

Viatges i Flors - Viatge al poble de tota la pena - M. Rodoreda



“Aquell poble sí que era ben diferents dels altres. No hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre. Tot els carrers sense excepció estaven empedrats i totes les cases eren de pedra. A les finestres, altes (des de dintre les havien de tancar enfilant-se en escales), no hi havia vidres. Només porticons que a caient de tarda tancaven amb lleva. La gent vivia de vendre pedra als altres pobles perquè en aquella zona hi havia pedreres per donar i per vendre. Unes pedres roges, amb vetes d’un roig més fosc, d’un roig de sang quallada; les vetes semblava que parlessin perquè feien arabescos. Com en els núvols, s’hi podien veure o endevinar bèsties: ocells, peixos, senglars, algun cérvol, conilles esverades, guilles pudents, rates de bosc, marquineldes resignades i algun mussol meravellat... pedres nascudes d’algun terratrèmol, amuntegades, potser escopides en blocs esgarrifosos, d’algun volcà que els segles havien extingit. La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb una passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cérvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrasaven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir.”

domingo, 27 de enero de 2008

DOMINGUE@S.

TOMATE EL TIEMPO EN ESTE DOMINGO!!!!!

*Ayer salió BABELIA en El País
*En el CCCB hay una exosición fotográfica sobre Mujeres según Guerín, el cineasta catalán.
*Siguen dando XXY, una peli de Lucía Puenzo. Interesante para debatir acerca de la sexualidad y los géneros y aproximarnos a la obra de Judith Butler ("Deshacer el género" por ejemplo)
*Puedes escribir, pintar, cocinar, reir, conversar y amar tooooooooodo lo que te plazca.
*La escritora Clarice Lispector escribe maravillas sobre la vida en "Aprendizaje o el libro de los placeres". La cito


"Una de las cosas que aprendí es que se debe vivir a pesar de. A pesar de, se debe comer. A pesar de, se debe amar. A pesar de, se debe morir. Incluso a veces es el propio a pesar de el que nos empuja hacia adelante. Fue un a pesar de el que me provocó una angustia que insatisfecha fue la creadora de mi propia vida. Fue a pesar de que me paré en la calle y me quedé mirándote mientras esperabas un taxi..."

¿Seguimos?
Un beso