jueves, 10 de febrero de 2011

LETRAS PARA COMPARTIR


 ¿Te gusta la poesía?
Aquí va un aperitivo poético para disfrutar de este cielo primaveral.

fotografía de Dora Maar



 
No sé si te lo he dicho

mi madre es pequeña

y tiene que ponerse de puntillas

para besarme.

Hace años yo me empinaba,

supongo, para robarle un beso.

Nos hemos pasado la vida

estirándonos y agachándonos        
                       
para buscar la medida exacta

donde poder querernos.


Begoña Abad, La medida de mi madre (2008), Zaragoza, Olifante



jueves, 3 de febrero de 2011

Textos para compartir de participantes de los Talleres de escritura


Gloria Abras escribió:


DUES DONES


Davant d’una pintura de Mercè Rodoreda


Una cara com feta de carbó a punt d’esmicolar-se. Una cara d’ulls buits i de galtes de cendra. Sembla venir d’un temps encara no remot,  i també sembla demanar-me comptes de tot el que li ha passat que ha estat irreparable, una guerra que li ha estafat part de la seva vida. I jo que he viscut tan tranquil·la en temps de pau, miro el seu rostre de fum, les fondes conques que un dia varen guardar els seus ulls i no li demano cap perdó.


         pintura de Marcè Rodoreda (que no es la de Glòria)

miércoles, 2 de febrero de 2011

RECOMENDACIÓN

VIDAS  Y  LETRAS
El lugar (Editorial Tusquets)
Annie Ernaux



La escritora francesa Annie Ernaux traza un camino hacia la escritura que parte de su propia vida. Cada hecho, por pequeño que sea, siempre tiene una consecuencia. Ella lo expone, lo disecciona, pero no se trata de una recreación perversa sino de un análisis personal que siempre desemboca en lo social. La vida pública y la privada se funden y ya no importa si Ernaux habla de Francia porque en realidad, lo que nos quiere decir, es que hay "lugares" que son comunes en todos los mundos.


ENTREVISTAS PARA COMPARTIR

Mireia Calafell
El contorn del cos i el desig

Mireia Calafell va néixer a Barcelona l’any 1980. Formada en Humanitats, combina la tasca acadèmica al grup d’investigació Cos i Textualitat amb els projectes artístics innovadors que realitza amb l’associació cultural ArtsMoved. El seu recull Poètiques del cos (Edicions Galerada) va guanyar el  Premi Amadeu Oller (2006) i el premi memorial Anna Dodas (2008). Amb el seu darrer llibre, Costures (Viena Edicions, 2010), va ser guardonada amb el Premi de Poesia Josep M. López Picó. Inclosa en diverses antologies i integrant de la nova generació de veus de la poesia catalana, Calafell dona veu poètica a les teories sobre la identitat i proposa que els cossos, construïts des de la cultura, puguin buscar la seva pròpia llei seguint els camins marcats pels desitjos.

El cos és un camp de batalla? 
El cos és l’espai –el lloc– on s’entrecreuen i s’inscriuen els discursos sobre la identitat: el gènere, l’ètnia, la sexualitat, la classe… i tot aquest etcètera de conceptes que ens conformen i amb els que no sempre ens conformem. És per aquest desacord i disconformitat que, tal com va afirmar l’artista Barbara Kruger, “Your body is a battelground”, un camp de batalla que ens obre a la possibilitat de guanyar-nos, i de perdre’ns.
 
Com es pot escriure el cos des de la poesia?
Em pregunto més aviat com no es pot escriure el cos des de la poesia. És evident que s’ha fet i es fa, però el resultat segurament és una escriptura que, precisament, com que no surt del cos, tampoc no arriba a travessar el del lector o la lectora. Escriure el cos és escriure amb el cos, amb les seves contradiccions, fent visible el gest i l’alè, els esborranys, les dreceres creuades per arribar a dir el que es diu i callar el que es diu en silenci. És convertir la sístole com a contracció del cor, en la sístole com a llicència poètica que trasllada a un tu l’accent d’una síl·laba per fer-se sentir, que és fer sentit. 

I la societat normativa, com s’entén amb el llenguatge poètic?
El llenguatge poètic és capaç d’excedir el llenguatge i, per tant, té la virtut d’eixamplar-nos el propi món, fer trontollar les normes de l’idioma i la gramàtica del vers i el seu context, dir sempre alguna cosa més i d’una manera diferent –anòmala– allò que crèiem normal, normatiu. La poesia suggereix llegir entre versos, que sovint és anar envers l’invers del vers. I ens fa conversos de nosaltres mateixos. 




Creus que existeix un salt, una marca, en el pas de Poètiques del cos a Costures?
Poètiques del cos és el meu primer poemari, escrit sense saber precisament que podia convertir-se en el meu primer poemari. És, de fet, un treball de doctorat que vaig escriure en molt poc temps i que recull l’exaltació que em va causar el seminari “Corporitzar el pensament”. Poètiques del cos és, sobretot, un començament, el llibre amb què, un cop publicat, vaig encetar un compromís diferent, més atent i exigent, amb els propis versos. Si tot va bé, això ha de reflectir-se als poemes que cus Costures. Aquest és el salt i és també –espero!– la marca en el sentit d’un estil propi que haurà d’anar polint-se, reinventant-se, amb el temps.   

A les escoles de nenes, van oblidar-se d’ensenyar-nos a cosir cossos?
Costures està dividit en 4 parts, que corresponen a les 4 accepcions que el diccionari dóna a la paraula “costures”. I la primera diu: “Antigament, escola de nenes o pàrvuls”. Aquelles nenes cosien, i tant. Potser no els ensenyaven a cosir tots els cossos, però més d’una va gosar fer vores sense atendre als patrons, aprendre de lletra sense fer cal·ligrafia. Nosaltres en som hereves. I parlo, per exemple, de Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Felícia Fuster i Teresa Pascual. Quatre exemples d’escriptores que continuen passant desapercebudes encara ara, a les escoles de nenes, i de nens.

Què busques, a Costures, amb el plantejament del cos des de diferents perspectives: la ciència, la presència d’altres persones, la identitat.
 Provo de dir-me, de cosir allò que sóc i que mai no es pot teixir del tot. Busco, des de diferents mirades, trobar allò que no sé que cerco però que, amb l’escriptura, a vegades veig. I provo també de posar fil a l’agulla.

A Costures, jugues amb el concepte de cànon, parafrasejant Neruda i amb la idea de desaparició de l’amor romàntic. Podries comentar-ne el joc?
 És cert que hi ha una reinterpretació d’un dels poemes més coneguts de Pablo Neruda. El seu “Me gustas cuando callas porque estás como ausente/ y me oyes, desde lejos, y mi voz no te toca”, es converteix en un “M'agrada quan em toques perquè et fas més present,/ i em parles amb la llengua  que no sempre conec”. És un intent d’establir un diàleg amb un poeta canònic alhora que posa en evidència la voluntat de donar veu a l’altre, que al poema de Neruda és l’altra, la dona que estima i que, almenys des d’una determinada lectura, està callada, sense veu. Al poema de Costures, té veu i, de fet, és la veu, la llengua, allò que ofereix la possibilitat mateixa de parlar. D’alguna manera, hi ha un cert discurs contrari a una idea d’amor que ho provoca tot menys l’amor. Per això al poema “Diumenge” escric: “L’amor romàntic alimenta les putes,/ l’amor romàntic alimenta les putes./ Però ni amb la repetició t’has convençut”.

I al futur, ¿què escriu Mireia Calafell?
Escriu, diria, allò que ha de viure, i ho fa sense pressa, deixant que passi el temps entre la vida, els poemes i la Mireia Calafell. 

Entrevista hecha por mí y publicada en LITERATA  en enero 2011


Un poema de Poètiques del cos  (2010), Barcelona, Viena, P.19

MAMOGRAFIA

 No hi ha seducció en el gest amb què es treu el jersei
ni es descorda els sostenidors amb un posat atractiu
que desangeli l’ambient d’aquesta cita de divendres.
S’ajeu sobre el llençol amb ordre als moviments
i té fred quan ell s’atansa sense mirar-la als ulls
i examina amb els dits com qui fa sonar un piano
vell que no inspira confiança, desafinat després de tant
de temps, el regne que els mugrons cònics coronen.
La revisió no acaba aquí, ara toca la màquina,
col·loca el pit esquerre en el què sembla una balança
que no sabrà pesar les hores de passió que han passat
per aquí, i menys regularment encara hi passen.
Postrada i ciborguesca es demana en quin moment
el que es captava del cos perquè importava
va caure de la pell cap endins, de les fotos d'estiu
a les mamografies. El silenci és la resposta.

Si alguna persona, fuera de Cataluña,  está interesada en que traduzca la entrevista, del origina catalán al castellano, con mucho gusto lo haré.